Descobriment d’Amèrica i nous aliments II
Submitted by Clara on 28 juny 2010 – 11:15 AM4 Comments
Continuem al nou continent, per parlar aquesta vegada de dos productes nous, tot i que ja estiguin ben arrelats ala nostra gastronomia. Costa imaginar què faríem sense aquests dos elements tan importants dins la nostra alimentació
La patata, el tubercle revolucionari:
La primera referència escrita sobre la patata és del 1553 i el llibre es diu “La Crónica de Perú”, de Pedro Ciezo de León. La paraula prové del quetchua.
És un aliment molt barat i de llarga conservació. És un cultiu d’alt rendiment que contribueix a l’alimentació de la població més pobra.
S’anomena també: Batata, criadilla, papa del Perú, turma de la Índia, trumfa. En basc es diu lusagar (poma de terra), com pomme de terre del francès.
La patata va ser introduïda a Europa per la península via Andalusia.
La patata es planta de març a juny.
Té gran quantitat de vitamina C, tot i que desapareix quan les cuinem. Alhora és un aliment ric en midó (glúcids d’absorció lenta), potassi i aigua. La part verda de la patata, sobretot concentrada a la pell, és indigesta perquè hi ha solanina.
Llegendes de la patata
El francès Parmintier va ser divulgador del cultiu i el consum de la patata. Els francesos expliquen que Parmintier va introduir les patates a Europa, però el que va fer realment es posar-les de moda entre les classes altes, donat que fins aleshores no n’havien fet cas.
Formes antigues de conservació de la patata
Les conservaven en forma de Chuño, Tunta, o Moray.
Deixaven assecar les patates a la terra. Durant la nit es gelaven i al matí les trepitjaven, per a què perdessin l’aigua.
El Chuño: era el que quedava, quan es tapava amb palla, es tornava a gelar. i es tornava a aixafar. D’aquesta manera sense aigua es conservaven millor en un clima tropical.
A continuació es tornava a deixar a sol i serena, repetint el procés 4 o 5 dies.
La Tunta: quan després d’aquest procés deixaven les patates 2 o 3 mesos en aigua en un llac poc profund i la patata es tornava més fina.
El Moray: és al final d’aquests processos, quan se’n fa farina.
La patata que feien servir era una patata silvestre més amargant, i amb aquest procés se li treia aquest gust amargant. Aquestes patates no tenen res a veure amb les que coneixem ara.
Blat de moro
- Moresc, panís, millot
- En castellà: panizo, maíz, trigo de Turquia, zara
- A Múrcia: borono
- A Galícia: milho, millo
- Al País Basc: maizale, artale
- A Mèxic: tlaollí (antigament), elote (actualment)
El blat de moro és una gramínia igual que el blat. El seu nom en llatí és Zea mays.
La paraula maíz prové de la llengua Taina, llengua de les illes del carib.
Es molt possible que Colon introduís el blat de moro a la península. Quan el blat de moro entra a Espanya per primera vegada es trobem que és un cereal molt apreciat degut a que la seva producció és molt bona.
La major part de la tripulació que viatjava amb Colon era d’Andalusia, Extremadura i la Manxa, per tant, es creu que aquestes zones devien ser les primeres on es va començar a cultivar el blat de moro.
Com que les terres eren del senyor feudal i per cultivar un nou producte primer li havien de demanar permís a ell, el que feien era cultivar-ho d’amagat enmig d’altres cereals o en racons de terra que estava en repòs. Perquè quedés dissimulat li posaven un nom semblant o igual a allò que es cultivava.
El blat de moro és un cereal amb alt contingut en midó i sucres, molt energètic. Com que se’n consumeixen les pells també aporta gran quantitat de fibra. També conté un bon percentatge d’aigua.
Popularity: 8% [?]
Loading ...
Ara a l’estiu la patata va a tope a casa. En amanida no li trobo mai final a fer variacions!!
I la paraula Milho em recorda taaaaaant a les vacances que passo a Galicia. Amb aquests camps plens de milho (i a l’hort de la meva sogra, que és una passada).
En amanida, i en pastís de patata fred. Sembla mentida com un aliment, relativament nou a les nostres vides, i ara no podríem passar sense…
I la patata és bona i calenta, bullida, fregida i al vapor. Però com més m’agrada és a la brasa, aconseguint unes patates al caliu, regades amb oli d’all i espolsades amb julivert picat. Boníssim, certament…
És ben cert, un aliment polivalent i ple d’energia!